Qui em pentinarà el cabell ara?

Recordo com em pentinaves el cabell, o potser no eres tu. Recordo que em deies a la orella que m’estimaves i que mai podries estar amb qualsevol altra. Però potser no eres tu. També dubto si vas ser tu el que em vas prometre viatjar a París el cap de setmana del nostre aniversari.

Però al final no vam anar a París, ni vam celebrar cap més aniversari. Els meus cabells estan desendreçats des d’aleshores i ningú em diu que m’estima. Si algú s’acosta ho fa per pena i compassió.

Vas marxar ara fa dos anys, no vas dir adéu, com tampoc vas dir adéu a ningú de la teva família. Vas marxar ràpid, sense mirar enrere. Tampoc va dir adéu el conductor del cotxe que va envestir la teva moto i et va fer saltar pels aires, però és clar, ell no tenia cap dret a fer-ho. Abans havia pres quatre copes i després va agafar el cotxe, anant de banda a banda de la carretera fins que vas aparèixer al seu davant.

Qui em pentinarà el cabell ara? Qui em dirà que m’estima? La vida realment és curta, i quan acaba, no hi ha res més. No ens reencarnem ni pugem al cel, només vivim en els records de la gent que es queda, i a mesura que passa el temps, ni això. Torno a estar trista, primer et vaig perdre i ara gairebé no recordo la teva veu, ni la teva olor, ni el tacte de la teva pell… Però recordo com em pentinaves el cabell… o potser no eres tu.