El pas del temps

M’aixeco del llit i al posar el peu al terra noto com el fred passa per la punta dels dits dels peus i puja cap al genoll dret. Des d’aquell accident de moto que no el tinc molt fi. Després del primer calfred, noto com la fredor continua pujant. Per un segon em desapareix la panxa i la pell se’m posa de gallina. Moc el coll i el cap, dono un parell de voltes i baixo al terra l’altre peu. Ja no fa tant fred, tot i que fora està nevant.

Al mirar per la finestra veig l’arbre del pati de casa. S’ha fet enorme des que el vaig plantar amb el pare, i això que la mare creia que se’ns moriria! Miro cap enrere, a l’altra banda del llit, i el veig estirat. Sempre m’ha agradat observar a la gent, i amb ell no va ser diferent. Sempre dorm estirat del costat esquerre, li veig l’espatlla fora del llençol i la piga que sobresurt. A vegades em penso que no conec a aquesta persona. Com l’altre dia, quan vam estar fent neteja de l’armari i vaig descobrir tantes coses sobre ell.

Em toco el braç dret, que com el genoll, encara ara em fa mal quan arriba el fred. I ell ja s’ha despertat, em fa un petó a la galta i un altre al coll. Fa una rialleta i em pregunta on vaig. A la feina, li responc. M’abraça i em tira enrere.

És aleshores que em miro les mans, són velles i arrugades, plenes de taques, i ell també és vell i arrugat. Per un moment no sé on sóc, però començo a trobar-li sentit. Sóc gran, i no me’n recordo de moltes coses, però tinc la sort de tenir a aquesta persona al costat.