Gràcies per obrir-me els ulls

Recordo tot el que em vas donar: les ganes de viure, de riure, d’estimar i ser estimada. Recordo també cóm estava de bé entre els teus braços! Pensava tot el dia en el moment de tornar-te a veure i besar-te. Això era el que m’importava, tornar a tu i estar al teu costat. Eren tantes les ganes que tenia de tu que no me n’adonava que de mica en mica ho estava perdent tot.

No veia que no tenia amics, només existies tu. Tampoc parlava ja amb la meva família. No em preocupava per mi mateixa, només existies tu. Estava impacient per a que arribés el cap de setmana. No m’importava suspendre, existies tu.

No sabia el que era estar amb algú tan bo. El meu primer amor… t’he estimat tant! Però de sobte em deixes sola, em trenques el cor en mil bocins. No dormo i em costa menjar. No ho entenc! No entenc res, el mal que sento és real, no estic somiant però em sembla tot un mal son. On ets? Per què no estàs aquí amb mi? Per què la persona que més he estimat em fa tant de mal?

Aleshores és quan sento la veu, una veueta dolça. Em diu que faig pena. “Tu eres independent, amb iniciativa, i ara només penses en ell. Ell ja no t’estima”. Potser té raó aquesta veu. Cada cop la sento més fort, i de mica en mica vaig creient tot el que em diu.

M’aixeco al matí i és cada dia més difícil esborrar el somriure de la meva cara. Encara que estic sola em sento bé, tranquil·la. I de sobte entenc a la veu que em parla: en aquest món estimaré i m’estimaran, però la felicitat està on jo estic i no on són els altres, perquè en el fons, només existeixo Jo.