El drac i en Sant Jordi

Tot s’enfosqueix, cada vegada es veu menys, fins que es queda tot negre. Però de cop s’encén una llum, sembla llunyana però permet veure el que tens a un pam. M’apropo la mà a la cara i la veig, la moc i a la vegada moc els dits, tot sembla correcte, però no puc veure a qui tinc assegut al seient del costat del metro, crec recordar que hi havia una dona gran, potser s’ha fet mal amb la frenada. Intento parlar però no em surt la veu, toco al seient del costat i no trobo a ningú, allargo la mà, però no trobo res. Estiro les cames i tampoc toco els peus del noi que hi havia llegint dret recolzat a la barra. Què està passant? Començo a respirar de forma accelerada, intento calmar-me però no ho aconsegueixo.

De cop el metro arranca, però el moviment sembla diferent, com si el transport no toqués les vies. Agafa velocitat i intento cridar de nou, però continuo sense poder parlar. Em toco la panxa, no em trobo gaire bé. A mesura que ens acostem a la llum que estarà a uns 400 metres, puc veure millor gràcies a la claror que em proporciona. Me n’adono que de fet el vagó està volant, va com una serp pel túnel. Anem de banda a banda i em veig sola, no hi ha ningú més. Començo a patir perquè el metro canvia de color i es posa verd, surten unes ales laterals i veig que escup foc pel vagó del conductor. M’estic començant a marejar dels cops que donem contra les parets del túnel. No he vist cap parada ni cap estació des de fa estona. Veig que la llum surt d’un forat al sostre, cada vegada hi estem més a prop fins que el metro surt pel forat cap a l’exterior. Sortim al Carrer Numància i el metro vola per sobre dels cotxes i els conductors, que queden parats per l’escena.

Definitivament estic sola, perquè no sento a ningú cridar, o potser els passa com a mi i no poden dir res tampoc. Veig que apareix un noi amb una espasa i el metro s’hi acosta massa ràpid, el guerrer lluita contra nosaltres. Però què dimoni està passant? El guerrer porta una creu i va vestit com un soldat medieval. No acabo de relacionar res i el cap em dona cada vegada més voltes. De cop sento un soroll, com d’un despertador, i una pressió, em fa la sensació que m’empenyen cap avall però jo continuo asseguda al seient del metro… I de cop, obro els ulls. No és el despertador, és l’avís sonor de tancament de portes del metro. M’he quedat adormida! Veig a les meves mans el llibre i la rosa que m’ha regalat el meu xicot i relaciono el somni que he tingut amb la llegenda de Sant Jordi. Somric.